Entrevista a Mari Carmen Casals voluntària de ‘l’Associació Marc Palmés-Nens de Katana
Com va conèixer la nostra associació?
A travès de la seva fundadora Eva Labarta
Perqué es va implicar en un projecte tan petit i d’un pais tan llunyà?
Quan la Eva em va anar explicant el projecte em va semblar extraordinari i vaig sentir empatia immediatament no vaig tenir en compte ni que fos gran o petit ni en la distància del lloc on es du a terme,és més em va semblar molt valent i massa gran per una sola persona al menys en origen, això em va motivar a fer-li un cop de ma i a implicar-me en el projecte.
Com a voluntària de l’Associació Marc Palmés-Nens de Katana, quins aspectes del projecte li resulten més atractius?
De les coses que més valoro és que tots els cèntims que es recapten van íntegres pel benestar dels nens i el personal de la casa, de les que valoro també que son gent de la aldea el que fa que varies families puguin viure dignament amb sous que milloren els que allà es paguen sense ser sous europeus que farien inviable econòmicament el projecte.
El fet de que una sola persona sigui efectivament al davant dedicada a la seva obra i que no rebi cap contraprestació econòmica a canvi fa que pugui tirar endavant.
Ha estat a la casa Amani? Aniria amb la seva familia?
Si, he estat aquest mes de gener, he pogut veure i viure el dia a dia de la casa, conèixer al personal que treballa, conviure amb els nens i interactuar amb la gent de l’aldea de Katana; aquests nens que t’omplen d’amor només amb la mirada em varen enamorar al moment els membres del personal treballen feliços per les seves condicions laborals i això ho transmeten als infants que els consideren part de la seva familia i aprenen d’ells moltes coses, desde fer servir una cullera a rentar-se les mans abans de dinar, els hi ensenyen cançons i també alguns jocs per després dels àpats.
Al propi temps la gent de l’aldea ens miren amb carinyo, els hi fa gràcia veure una blanca, doncs no n’hi ha i em saludaven dient «Jambo mama Eva» crec que per ells com que no en veuen a cap som «mama Eva» doncs sabien que soc de la casa.
Recomanaria a tothom que hi anés, sobretot families amb nens i nenes que, sens dubte, aprendrien a valorar tot el que tenen aquí i els omplirien de valors.
Quin futur s’espera que tinguin les nens i nens de Casa Amani?
Simplement desitjaria que aquestes criatures tinguessin els mínims coberts, estudis, sanitat i tres àpats al dia com ara.
Sovint tinc amigues que, quan els hi parlo de la situació d’aquests nens em diuen que aquí també hi ha pobresa i que no cal anar tan lluny i en soc conscient doncs sé que aquí hi ha famílies que ho passen molt malament, però puc assegurar que la familia més pobre d’aquí és rica a Katana, pensem que aquí cap infant no mor per desnutrició ni per manca d’assistència mèdica per no poder pagar un hospital, ni deixar d’anar a l’escola per no poder pagarla i mil coses més que m’agradaria explicar a qui volgués escoltar-me.
Que els diria a les persones que dubten d’aquests projectes?
Que en aquesta associació en concret poden confiar plenament per la transparència i perquè el cent per cent dels ajuts van a parar íntegrament al benestar dels infants.
Mai no havia fet un viatge semblant, creia sincerament que no m’agradaria, que patiria i, en canvi ha estat el viatge més gratificant de la meva vida perquè els nens de Katana m’han omplert d’amor amb els seus somriures a canvi d’una petita caricia, son plens de gratitud i alegria.
És un viatge que aconsellaria a tothom, jo ja estic pensant com i quan tornar!
Des de l'associació volem agrair a la Mari carmen Casals que vingués a visitar-nos i la seva ajuda constant. Moltes gràcies
